En guàrdia!

Capítol 762. A l'època del barroc a Mallorca hi va haver, com en altres llocs, una forta presència de bandolers. De fet, el bandolerisme mallorquí i el català estaven intensament connectats. Molt sovint bandolers catalans condemnats al desterrament arribaven a l'illa, i de la mateixa manera van ser molts els bandolers mallorquins que, fugint de la justícia o de la persecució dels enemics, es refugiaven en terres catalanes o valencianes. A Mallorca, durant el segle XVII, l'aristocràcia es dividia entre les banderies dels Canamunt i els Canavall, organitzades en escamots particulars, com autèntics exèrcits en una guerra civil. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pere Salas, professor del Departament de Ciències Històriques de la Universitat de les Illes Balears i coautor del llibre "Els homes infames. Parcialitats i guerra privada a la Mallorca del sis-cents".

Capítol 761. En només catorze mesos, els que van del gener del 1640 al febrer del 1641, va esclatar una revolta sense gaire precedents contra les tropes del rei Felip IV de Castella allotjades a Catalunya i la intenció del comte-duc d'Olivares de mantenir la Unió d'Armes, per la qual joves catalans havien d'anar a lluitar fora del Principat. Bona part de les discrepàncies dels catalans amb la monarquia hispànica arrenquen d'aquest període. Un dels moments més intensos d'aquesta etapa revolucionària va ser l'anomenat Corpus de Sang. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Simon, catedràtic d'Història Moderna de la UAB, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "1640".

Capítol 760. El gener de l'any 41 després de Crist, l'emperador Calígula, marcat per una llegenda negra que ha perdurat fins als nostres dies, va caure assassinat víctima d'una conspiració en què participaven senadors, cavallers i part de l'exèrcit. En aquest escenari tan complicat de gestionar, a Calígula el va succeir el seu oncle Claudi. Ningú no donava res per aquest home tartamut, coix, bevedor i inestable, però Claudi acabaria contribuint de manera decisiva al benestar de Roma durant el primer segle de la nostra era. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 759. La implantació del cristianisme a les ciutats romanes a partir del segle IV suposa una transformació de la simbologia urbana i l'arquitectura. En el cas de Bàrcino, les excavacions arqueològiques han confirmat que la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor és, de fet, una de les esglésies més antigues i va tenir un paper preponderant en el marc de la ciutat cristiana i visigòtica. Els visigots van contribuir a l'auge mercantil de Barcinona, el nom que van donar a la colònia romana coneguda com a Bàrcino. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Julia Beltrán de Heredia, professora d'Arqueologia Cristiana de la Facultat Antoni Gaudí de Barcelona i autora del llibre "La Barcelona visigoda: un puente entre dos mundos".

Capítol 758. Una de les comarques catalanes més transcendentals per la història del vi a Catalunya és el Penedès. Des de finals del segle XVII, el sector vitivinícola català ha experimentat tres grans cicles: el de l'aiguardent, el del vi comú i el del vi de qualitat. Ja des dels primers temps, les poblacions del litoral del Penedès van aprofitar els ports marítims per comerciar. Durant el segle XIX, la crisi de l'aiguardent va portar els viticultors a concentrar esforços en la producció de vi comú, en què tot era permès. El 1960, la creació de la denominació d'origen Penedès va voler acabar amb certes pràctiques fraudulentes i apostar per uns vins de qualitat reconeguts internacionalment. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Santi Borrell, autor del llibre "La vinya i el vi del Penedès, 1850-2018". Poeta, autor dels llibres de poesia "Els dies a les mans" i "Fragments d'un pedra", ha estat impulsor del manifest "Poetes catalans per la independència".